Quand dobriguèt la
pòrta, Sento trapèt un papièr dins lo trauc de la sarralha. Èra un bilhet
anonim d’amenaças. Demandava quaranta duros[1]
que deviá daissar la quítia nuèit dins lo forn qu’èra bèl just en fàcia de sa
barraca.
Los bandits
terrorizavan la huerta[2].
Aquel que plegava pas trapava los camps degalhats, las recòltas raubadas e
quitament de còps en plena nuèit, desvelhat
d’un còp, aviá a pena léser de fúger la clujada que s’engrunava dins las
flamas, dins una fumatièra ofeganta.
Gafarro, lo gojat
mai galhard de Ruzafa, s’èra jurat de los descobrir, los bandits. Cada nuèit,
lo fusil a la man, se metiá a l’espèra dins las canavèras o rebalava pels
camins. Un matin, trobèron son cadavre dins un besal, lo ventre traucat de
nafraduras, lo cap esclapat. Lo murtrièr demorèt desconegut.
Los jornals de
Valéncia contavan aqueles dramas de la huerta, ont, tre la nuèit, butats per
una paur egoïsta, las gents barravan las barracas, per assegurar lor securitat
sens se chautar del vesin. Atal, lo paire Batista, conse d’aquel parçan,
s’empepinava cada còp que las autoritats de la vila parlavan de l’afar.
Assegurava qu’amb el e Sigro, lo garda fisèl, aquò bastava per reglar aquela
calamitat.
Pasmens, Sento
pensava pas cridar lo conse. Per qué far ? Li agradava pas d’ausir messorgas e
fanfaronadas.
Çò segur aquò’s
que li demandavan quaranta duros e que, foguèsson pas depausats dins lo forn,
li cremarián l’ostal, aquela barraca qu’agachava ja d’un uèlh esmogut coma un
paire agacha un filh que va pèrdre. Contemplava tristament las parets d’una
blancor esbleugissanta, la clujada negra, las fenèstras blavas, la trelha al
dessús de la pòrta, coma un ombratge verd d’ont filtrava lo solelh amb de
batecs d’aur viu ; las faissas de geranis e de bèla-de-nuèit tenguts per un
trelís de canavèras ornavan la barraca ; e, mai luènh de la vièlha figuièra, lo
forn d’argela e de bricas, redond e planièr coma una formiguièra d’Africa. Èra
aquí tota sa fortuna, lo nís qu’aparava çò qu’aimava mai, la femna, los tres
pichons, los dos vièlhs rossins, los companhs fisèls dins la batèsta del cada
jorn pel pan, la vaca blanca qu’anava de matin per carrièras, despertant las
gents pel tindadís dolent de las esquilas e que raportava fins a sièis reals[3]
per jorn, amb sas popas ròsas totjorn confladas de lait.
Cossí aviá calgut
grapar las quatre turras que, dempuèi tres generacions tota la familha aviá
asagadas de susor e de sang per amassar aquel punhat de duros qu’estujava dins
un topin enterrat jos lièit ! E ara, se caliá daissar arrancar quaranta duros !
... Èra un òme suau ; dins tot lo ròdol ne podián respondre. Jamai una garrolha
per l’irrigacion, pas jamai anava al cafè, pas jamai preniá lo fusilh per far
lo trencamètlas !
Trabalhar fòrça
per sa Pepeta e sos tres enfants èra sa sola passion. Mas del moment que lo
volián panar, se sauriá aparar. Credieu !... Dins aquel brave òme tan suau de
costuma, grelhava la ràbia dels mercands arabs que se daissavan bastonar pel
bedoïn mas se cambiavan en leons quand los volián despolhar...
Coma la nuèit se
sarrava e qu’aviá pas res decidit, anèt demandar conselh al vesin, un vièlh
qu’èra bon solament per desbartassar los camins. Pasmens se disiá que jove n’aviá
mandat mai d’un fumar las malvas.
Lo vièlh
l’escotèt, los uèlhs fixats sus la gròssa cigareta que rotlavan sas mans
tremolantas e crassosas. Aviá rason Sento de voler pas daissar son argent. Que
raubèsson sus la rota granda, coma , dreit a dreit, amb la risca de se far
tuar, benlèu ! Vejam ! Teniá coratge per defendre çò sieu ?
Aquela polida
assegurança se trasmetèt a Sento que se sentiguèt capable de tot per salvar lo
pan de sos enfants.
Amb tant de
solemnitat que per una relíquia, lo vièlh tirèt de darrièr la pòrta lo joièl de
l’ostal : un fusilh que semblava una escopeta e ne caressèt sa cròssa
cussonada. Lo volguèt cargar el meteis : coneissiá melhor que digús aquel vièlh
companh. Sas mans tremolantas prenguèron un còp de jove. Lèu, lèu, de polvera.
Un planponh ! Amb d’espart faguèt las borras. Ara, una carga de carrelets, cinc
o sièis, una carga de plomb gròs, puèi
de pichon e, per dessús, una borra plan quichada. Lo fusilh espetèsse pas amb
aquela indigestion de mòrt, seriá misericòrdia de Dieu !
(de seguir...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada