Una novèla de Luigi Pirandello tirada de Novelle
per un anno, revirada en lenga nòstra per lo Miquèl Pedussaud
(seguida, la debuta es a l'article en dejós)
Ara patissiá pas mai. Pareissiá patir ; en realitat, lo
sens meteis de la dolor s’èra estequit. Semblava totjorn ocupat dins de
pensadas penosas, mas non, pensava quitament pas. Son esperit èra demorat coma perdut
dins una mena de paur escura que se’n èra rendut conscient, a pena conscient, mercé
solament un pauc d’amarum per la garganta. Quand passejava lo ser per
carrièras, comptava los reverbèrs ; pas mai ; o encara seguissiá son ombra de
l’agach ; o escotava lo brut de sos passes ; de còps, s’arrestava als òrts dels
ostals e remirava los cipressièrs, tancats e sornes coma el, mai negres que la
nuèit.
Aquel dimenge, cansat de la longa passejada sus la via Àpia,
d’un biais insolit, se decidiguèt a dintrar. Èra encara tròp d’ora per anar
sopar. Valiá mai esperar dins la cambra que lo jorn s’acabèsse e que l’ora del
repais foguèsse venguda.
Per las Nini, maire e filha, foguèt una suspresa plan
agradiva. Clotildina picava de las mans. De las pichonas atencions aprestadas, adobadas
dempuèi tant de temps, de las amabilitats e de las “civilitats” mai requistas,
quinas anàvem causir entre totas ?
Discutiguèron maire e filha ; mas subte Clotildina
trepeja, se truca lo cap. Mon Dieu, la lampa... la lampa... la primièra causa
èra de li portar una lampa, la melhora, reservada per el, en porcelana blanca,
ornada de rosèlas del veire embrumat. L’aluquèt e piquèt discrètament a la
pòrta del logatari.
Tremolava talament de l’emocion que lo veire brandolava e
riscava de negrejar.
- Se vos plai... es lo lum.
- Mercé, non, respondèt Buti del dedins, sortissi sulpic.
La tanturla faguèt lo pòt e baissèt los uèlhs coma se lo
logatari la poguèsse veire e insistiguèt tornarmai :
- Sabètz, l’ai aquí... per que foguèssetz pas dins
l’escur.
Buti tornèt durament :
- Non, mercé...
S’èra siegut sul pichon canapè darrièr la taula e
dobrissiá sos uèlhs dins l’ombra que ganhava pauc a cha pauc la cambra, mentre
que, als carrèus, agonisava, tan trista, la darrièra lusor del calabrun.
Quant de temps demorèt atal aquí, immobil, los uèlhs
regassats, sens pensada, oblidós de las tenèbras que l’avián ja sebelit ?
Tot d’un còp, vegèt...
Susprés, agachèt a l’entorn. Òc, la cambara s’èra
esclairada subte ; s’èra esclairada d’un lum suau, doç coma un buf misteriós.
Qu’es aquò ? Qu’es arribat ?
A ! òc... Lo lum de l’autre ostal. Un lum alucat dins
l’ostal en fàcia : lo buf d’una vida estrangièra que dintrava per avalir las
tenèbras, lo neient, lo desèrt de son existéncia...
Demorèt un bon moment a remirar aquel lum coma quicòm de
miraclós e una angoissa viva lo prenguèt a la garganta quora remarquèt cossí aflorava
suau sul lièit, sus la paret, e tanben sus las mans blancas abandonadas sus la
taula.
D’aquela angoissa vaquí que puntejava lo remembre del
fogal destrusit, de l’enfança oprimida, de la maire : e per el es coma se la
lusor d’una auba luènh dardalhèsse dins la nuèit de son anma.
Se quilhèt, ganhèt la fenèstra e, furtivament, darrièr
los carrèus, agachèt enlà, dins l’ostal en fàcia, aquela fenèstra d’ont veniá
lo lum. Vegèt una pichona familha a l’entorn de la taula : tres enfants, lo
paire ja siegut ; la maire encara dreita s’ocupava al servici e cercava – o
podiá conéisser als movements – a frenar l’impaciéncia dels dos ainats que
brandissián los culhièrs e arpatejavan sus la cadièra. Lo caganís estirava lo
còl, virava e revirava un cap rossèl : solide, li avián tròp quichat lo nosèl
de la toalha...
Pr’aquò, la maire se foguèsse afanada de li donar la
sopa, seriá pas mai estat geinat pel nosèl tròp quichat. E, fin finala,
vaquí... amb quin galavarditge se bota a devorar ! Tot lo culhièr desapareis
dins la boca... E, perdut dins lo fum que monta de l’escudèla, lo paire se rís.
Ara, la maire se sèi a son torn, aquí, just en fàcia...
Tullio Buti aguèt un movement instintiu de retrait :
aviá, en se sesent, levat los uèlhs cap a la fenèstra ; mas sosquèt que, aparat per l’escurina, se
podiá pas veire ; demorèt doncas aquí, per assistir a la sopa de la pichona
familha e oblidèt la sieuna.
Dempuèi aquel jorn, cada ser, a la sortida del burèu,
allòc d’entreprene las longas passejadas solitàrias, prenguèt lo camin de
l’ostal : cada ser, esperèt que, dins las tenèbras de la cambra, la lampa d’en
fàcia amodèsse una lusor d’alba ; e demorava aquí, darrièr los carrèus, coma un
mendicaire, a tastar amb una angoissa granda aquela doça e presiosa intimitat,
aquel confòrt familial que ne gausissián los autres, que n’aviá gausit el
tanben, tot pichon, durant qualques raras seradas, quora la maire... sa maire a
el... coma aquela... e se plorava.
Òc, foguèt lo miracle complit pel lum de l’ostal d’en
fàcia. La paur escura que, dempuèi de tan longas annadas, s’èra apoderada de
son anma, s’avaliguèt per aquela doça clartat.
Pasmens, Tullio Buti pensava pas a las suposicions
estranhas que las sesilhas dins l’escur fasián nasejar dins lo cap de las
logairas.
Dos còps encara Clotildina li aviá prepausada la lampa de
badas. Al mens aguèsse alucada la candela ! Mas non, quitament pas.
Patissiá ? Clotildina aviá butada l’ardidesa fins a li
demandar d’una votz catimèla, a travèrs la pòrta, lo segond còp qu’aviá
correguda amb lo lum. Aviá respondut :
- Non, va plan atal...
E finala, mon Dieu, res de mai perdonable, Clotildina
aviá agachat pel trauc de la sarralha e, plan estonada, aviá vist, ela tanben,
dins lo cambron del logatari, la lusor venguda de l’autre ostal, de l’estanci
dels Masci justament, e a el, l’aviá vist, dreit darrièr los carrèus de la
fenèstra, tot ocupat a espiar enlà, en çò dels Masci...
Alara Clotildina, tota esmoguda, èra anada anonciar a sa
maire la descobèrta bèla : es amorós de Margarita ! De Margarita Masci ! Amorós!
Qualques jorns mai tard, coma Tullio Buti èra a espiar,
vegèt amb suspresa, dins la sala de manjar, en fàcia, ont la familha èra a
sopar coma de costuma – mas aquel ser lo paire i èra pas – vegèt dintrar la
bona vièlha logaira amb la filha, recebudas coma d’amigas de longa. A un
moment, Tullio Buti se retirèt d’un saut de la fenèstra, tresvirat, desalenat.
La pichona maire e los tres dròlles avián levat los uèlhs
a l’encòp e agachat cap a sa fenèstra. De segur, las doas femnas aviá parlat
d’el.
(de seguir...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada