(seguida e fin. La debuta es a l'article en dejós.)
Aquí, lo temps de magistrat acabat, abans de tornar a
Bolonha, faguèt aprestar una taulejada per una molonada de gentilòmes de la
vila, entre losquals Niccoluccio Caccianimico. Quora tornèt, se trobèt al mitan
dels convidats, amb la dama qu’èra tanben aquí, mai polida e mai viva que jamai,
amb lo nenet en bona santat. Los faguèt entaular amb gaug e los faguèt servir
de totas menas de noiriduras finas. Lo repais èra per s’acabar quand avisèt la
dama de çò que voliá far e cossí, puèi comencèt a parlar :
« Sénhers, ausiguèri un còp qu’en Pèrsia se trapa una
costuma plan bona : quand qualqu’un vòl fa onor a un amic, lo convida e li
fa veire çò mai car que ten, femna, amic, filha, o qualqu’un mai, e afortís que,
foguèsse possible, li fariá veire quitament son còr. Aquela costuma la vòli
seguir a Bolonha. Avètz onorada la fèsta e vos vòli onorar a la mòda pèrsa en
vos far veire çò mai preciós qu’ai al mond. Mas primièr, vos prègui de me dire
çò que pensatz de la question que vos vau pausar.
« A l’ostal, qualqu’un a un brave e fisèl servicial
que tomba malaut grèvament ; sens esperar que se moriguèsse, son mèstre lo
far portar defòra e pas mai. Un estrangièr arriba e, esmogut, lo pren al sieu,
l’aminharda, lo reviscola. Voldriái saber se, lo gardant al sieu coma servicial,
lo primièr mèstre se pòt plànher del second mèstre que voldriá pas tornar lo
servicial. »
Los gentilòmes discutèron, se trapèron d’acòrdi e
fisèron lor responsa a Niccoluccio Caccianimico perqué èra bèl parlaire.
Aqueste lausengèt primièr la costuma pèrsa e diguèt qu’èra d’acòrdi amb los
autres ; que lo primièr mèstre aviá pas mai de dreit sul servicial del
moment que, non solament l’aviá abandonat dins aquelas condicions, mas tanben
l’aviá forabandit ; de lo reténer a son servivi lo segond mèstre portava pas
cap prejudici, cap violéncia, cap escòrna al primièr. Totes los autres diguèron
que se’n tenián a la responsa de Niccoluccio.
Lo chivalièr, content d’aquela responsa, e subretot
que venguèsse de Niccoluccio, afortiguèt que partejava aquel vejaire ;
puèi diguèt : « Es vengut lo temps que vos faga onor segon ma promessa. »
Cridèt dos companhs, los mandèt cap a la dama qu’aviá fait vestir ricament per
la convidar a venir regaudir los gentilòmes de sa preséncia. La dama, amb son
enfant dins los braces, venguèt dins la sala amb los dos companhs. Aquí, a la
demanda del chivalièr, se seguèt al ras d’un gentilòme, e lo sénher Gentile
diguèt : « Sénhers, aquela dama es çò qu’ai e çò que vòli aver de mai
preciós ; vos sembla qu’aja rason ? »
Los gentilòmes l’onorèron, la lausengèron bèlament,
afortiguèron que comprenián qu’èra preciosa al chivalièr. Comencèron a
l’agachar, e n’i aviá fòrça qu’aurián dit qui èra se l’avián pas tenguda per
mòrta. Mas Niccoluccio l’agachava mai que los autres. Mentre que lo chivalièr
èra sortit un moment, i teniá pas de saber qui èra. Se poguèt pas reténer e li
demandèt se èra de Bolonha o pas. La dama, de se veire interrogada per son òme,
aguèt pena de se téner per respondre pas. Ça que la, per respectar las
convencions, se calèt. Un autre li demandèt se l’enfant èra sieu e un autre se
èra la femna de Gentile o de sa familha.
« Sénher, avètz aquí una polida persona, mas sembla
plan muda, vertat ?»
« Sénhers, diguèt Gentile, lo silenci es pas qu’una
pichona pròba de son meriti. »
« Digatz-nos, alara, qui es. »
Lo chivalièr diguèt :
« O farai volontièr, a una condicion : qué que
diguèssi, digús daissarà sa plaça abans que finiguèssi de parlar. »
Cadun prometèt. Las taulas foguèron rambadas e lo
sénher Gentile se seguèt al ras de la dama, puèi diguèt :
« Sénhers, aquela dama es lo leial e fisèl servicial
que ne vos parlèri totara ; los sieus la tenguèron per pauc e l’escampèron
defòra coma causa mespresabla ; foguèt arrecaptada per ieu. Per ma
solicitud l’arranquèri a la mòrt de mas quítias mans e Dieu, per ma bona
afeccion, de la causa òrra qu’èra me la faguèt venir tan polida. Mas per
qu’ausiguèssetz melhor cossí la causa es arribada, o vos dirai lèu fait. »
E comencèt de contar cossí s’èra enamorat d’ela e çò
qu’èra arribat fins a uèi al grand estonament del mond ; puèi
apondèt :
« E per aquò, aguèssetz pas cambiat de vejaire,
subretot Niccoluccio, aquela dama es mieuna e digús me la pòt pas reclamar amb
rason. »
Digús respondèt pas. Totes esperavan çò qu’aviá encara
a dire.
Niccoluccio, totes los autres e la dama se ploravan de
l’emocion. Mas lo sénher Gentile s’arborèt, prenguèt l’enfant dins los braces e
la dama per la man, anèt cap a Niccoluccio e diguèt :
« Lèva-te compaire, te torni pas la femna que ta
familha e los tieus an forabandida mas te vòli donar aquela dama amb son filh
que de segur es tieu ; lo tenguèri al batisme e lo sonèri Gentile. E te’n
prègui de la considerar pas mens cara perqué es demorada tres meses dins mon
ostal. E te juri qu’al mieu - per lo Dieu que benlèu me faguèt enamorar d’ela e
qu’aquò foguèt causa de son salvament – a pas jamai viscuda tant onèstament
qu’amb son paire, sa maire o tu.
Aquò dit, se virèt cap a la dama e diguèt :
« Dòna, d’ara enlà vos vau desligar de la promessa que
m’avètz faita, e vos tornar liura a Niccoluccio. »
Fisèt la dama e l’enfant dins los braces de
Niccoluccio e se tornèt sèire.
Niccoluccio recebèt la femna e lo filh amb una desirança bèla e amb aitant
de jòia que se i esperava pas. Del melhor que poguèt e que sapièt, mercegèt lo
chivalièr. Los autres, que se ploravan de pietat, lo lausengèron fòrça e
l’aprovèron. La dama foguèt aculhida al sieu amb una fèsta meravilhosa e foguèt
vista longtemps amb admiracion pels Bolonheses gaireben coma una ressuscitada.
Per çò qu’es del sénher Gentile, visquèt en amistat amb Niccoluccio, sos
pròches e los de la dama.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada