La Campana
de Magalouna tindèt en clara lenga d’òc pendent 41 annadas e mai de 80 ans
après que son cant se siaguèsse escantit,
basta d’evocar lo jornalet clapassièr per veire espelir risolets sus las
bocas e beluguetas dins los uòlhs. Son sovenir, encara viu, es aimable e
agradiu per nos daissar entendre que los Campaniès
avián capitat, eles, per reprene lo vèrs famós de Mistral, « de cantar per
lei pastres e gènts dei mas »[1] o
puslèu dels masets e per lo pòble menut de sa vila.
La farem tornarmai sonar aquela Campana, dau grand balanç de sa
començança felibrenca dusca a sos tristonasses paures classes, nos metrem a
l’escota de l’Escoutaire, montarem amb
el faire riqueta au maset, e, s’o cau, repiutarem per brandir la còrda los
quauques 600 Campaniès d’un còp èra. Saique
entendrem, detràs lo tarabastèri, lo bronzinament d’una epòca, lo mormolhadís
de l’èime d’un país ?